NAMASTÉ

Varsòvia 54
08041 Barcelona

Tel. 93 436 56 71

info@namaste.cat

|| Notícies || Consells || Contes || Cultura ||
Contes
CONTES
 el hombre feliz

LA CAMISA DE L'HOME FELIÇ

A les llunyanes terres del nord, fa molt temps, va viure un tsar que va emmalaltir greument. Va reunir als millors metges de tot l'imperi, que li van aplicar tots els remeis que coneixien i altres nous que van inventar sobre la marxa, però lluny de millorar, l'estat del tsar semblava cada vegada pitjor. Li van fer prendre banys calents i freds, va ingerir xarops d'eucaliptus, menta i plantes exòtiques portades en caravanes de llunyans països.

Li van aplicar ungüents i bàlsams amb els ingredients més insòlits, però la salut del tsar no millorava. Tan desesperat estava l'home que va prometre la meitat del que posseïa a qui fos capaç de guarir-li.

L'anunci es va propagar ràpidament, doncs les pertinences del governant eren quantioses, i van arribar metges, mags i remeiers de tot arreu del globus per intentar retornar la salut al tsar. No obstant això va anar un trobador qui va pronunciar:

-Jo sé el remei: l'única medicina per als vostres mals, senyor. Només cal buscar a un home feliç: vestir la seva camisa és la cura a la vostra malaltia.

Van partir emissaris del tsar cap a tots els confinis de la terra, però

trobar a un home feliç no era tasca fàcil: aquell que tenia salut trobava a faltar els diners, qui ho posseïa, mancava d'amor, i qui ho tenia es queixava dels fills.

Mes una tarda, els soldats del tsar van passar al costat d'una petita barraca en la qual un home descansava assegut al costat del foc de la xemeneia:

-Que bella és la vida! Amb el treball realitzat, una salut de ferro i afectuosos amics i familiars què més podria demanar?

En assabentar-se a palau que, per fi, havien trobat un home feliç, es va estendre l'alegria. El fill major del tsar va ordenar immediatament:

-Porteu urgentment la camisa d'aquest home. Oferiu-li a canvi el que demani!

Enmig d'una gran algaravia, van començar els preparatius per celebrar la imminent recuperació del governant.

Gran era la impaciència de la gent per veure tornar als emissaris amb la camisa que guariria al seu governant, però quan per fi van arribar, portaven les mans buides:

-On està la camisa de l'home feliç? És necessari que la vesteixi el meu pare!

-Senyor -van contestar apesarats els missatgers-, l'home feliç no té camisa.

papallona

 

 CONTE: LA PAPALLONA

"Diuen que un cuc de seda va voler pujar a una muntanya i es va posar a caminar. No li feia por que la muntanya fos molt alta, al contrari, la veia majestuosa per sobre la plana; no li feia por que estigués molt lluny, ans al contari, el seu desig de conèixer món li feia agafar forces.
A poc a poc, malgrat que tots els diferents animals que trobava se'n reien, ell continuava la seva cursa. La meta demanava gran esforç i el seu pas era molt minç, no va récorrer gaire tros que va morir esgotat, trist i sol. En veure'l alguns animals que passaven pel lloc, amb somriure irònic el vàren agafar i el varen posar al costat del camí, amb una pedra a mena de làpida. El sol, l'aire ràpidament va fer que la seva pell s'apergamines i s'esquinces, aleshores, es va obrir i va nèixer una formosa papallona que va anar volant fins a posar-se a dalt de la muntanya".

 

arrs_i_flors

ARRÒS I FLORS
 
"... un home estava posant flors a la tomba de la seva esposa, quan va
veure un home xinès posant un plat d' arròs en la tomba veïna. L'home
va dirigir-se al xinès i li pregunta: -." Disculpi senyor, de veritat
creu vostè que el difunt vindrà a menjar el plat d'arròs ...?"                             I el xinès va respondre:- "Sí, quan el seu vingui a olorar les seves flors".
..."
 
“Moraleja” : Respectar les opinions de l'altre, és una de les majors
virtuts que un ser  humà pot tenir. Les persones som diferents, per
tant,  actuen i pensen diferent. No jutgis ... només comprèn ..., i si
no ... pots comprendre, respecta.
 
Recorda les 5 simples regles per ser feliç, segons la saviesa oriental:
1. Allibera el teu cor de la rancúnia i l'odi
2. Allibera la teva ment de preocupacions.
3. Viu senzillament.
4. Dóna més.
5. Espera Menys.
 
 "Envellir és obligatori, créixer és opcional" ...

 

 

 

agraiment

CONTE: APRENDRE A DONAR GRÀCIES A LA VIDA

  Un home es va fer un regal com aniversari: realitzar una llarga excursió. Va voler anar solament a un recòndit lloc. Va passar per una zona aïllada, era un gran bosc en el qual no havia arribat la "civilització". De sobte es va trobar davant un cementiri. Unes estranyes pedres a manera de làpides, però més petites i brillants, en les quals si miraves amb atenció podies llegir:
Bedoll Taré, 8 anys, 6 mesos, 2 setmanes i 3 dies
Kalib, 5 anys, 8 mesos, 3 setmanes, 1 dia.
Adsolem, 1 any, 2 mesos, 1 setmana, 3 dies.
El nostre home va quedar pensatiu: Un cementiri només de nens? Una epidèmia va delmar el poblat?.

Llavors va veure al guarda del cementiri i li va preguntar:
Què passa en aquest poble? Només hi ha nens enterrats?
El guarda va somriure i va dir:
Tenim el costum que quan un nen arriba als 15 anys se li dóna una llibreta i  apunta tot el temps que gaudeix en qualsevol activitat:
-Leo entusiasmat 2 hores...el meu primer petó...2 minuts...somni despert amb el meu amor...1 hora...el goig de veure una alba...20 minuts... una rosa que m'han regalat...1 minut...Al llarg de la seva vida va apuntant, en tot moment, els goigs i els moments de pau i felicitat que ha tingut.
Quan morim sumem els moments de bona sort.
L'home es va acomiadar del guarda i va quedar pensatiu.

A voltes ens manca valorar el fet de viure els petits detalls, els petits somriure,. l'estar al costat, en silenci, d'aquell qui estimem.  Sols valorem els que ens manca, els moments que no hem reexit,..la nostra innata insatisfacció ens impideix  donar les gràcies a la vida.

flors_bach

 

           Remeis Florals del Dr. Bach - UN CONTE “FANTÀSTIC”


-En Pau Clemàtide viu a la gran ciutat de Noseón, al carrer Violeta d’Aigua nº 16, 7é pis,  l’últim d’una vella escala tota pintada de blanc on encara, en alguns punts i queden restes de blauet.

En Pau està assegut a la seva vella cadira mirant al cel pel finestró, davant seu hi ha una taula no massa gran amb moltes llibretes i papers, un plat florejat on hi queden unes molletes de pa, una mica de formatge i restes de melmelada de préssec, al costat de la taula una guitarra.       

De tant en tant baixa el cap i posa els seus ulls damunt d’un paper i escriu  poemes sobre els ocells i els seus cants, torna a alçar la mirada al cel, se sent feliç i torna a escriure, ara els versos parlen del sol i la lluna i els estels, sobre els núvols i les tempestes; li agrada escriure poemes i pensaments de l’alba i el seu silenci, sobres els camps de blat i les roselles dansant amb el vent jugant a fer i amagar, el mar verd espurnejat de color a la primavera i el mar brillant del color de l’or a l’estiu.

Molt lluny de Noseón, al petit poblet de Fenidesfent, vivia en Roc Roure, a la plaça de l’Olivera, nº 4,  ben aviat de matinada en Roc s’alça del llit, es renta amb aigua ben fresca mentre la Hornbima, la seva dona li prepara el sarró amb l’esmorzar, surten de la casa, encara brillen els estels, miren al cel i ell diu -“avui farà bon dia” –es fan un petó i es separen, ella va a arreglar els animals, donar blat de moro a les gallines, a munyir la cabra i mentrestant pensa “avui faré melmelada de préssec”, ell va cap el camp i mentre camina amb el seu gos Centauri sent els darrers aleteigs dels ratpenats. Arriba el silenci absolut de l’alba, queda quiet un moment, escolta...... i tot seguit es fa sentir el primer vol dels coloms sortint dels colomars, fa un xiulet al gos, puja al vell tractor i enfila cap  la feina, la primera claror del dia dibuixa la forma de les muntanyes,  i mentre surt el sol el vell tractor d’en Roc comença a esgarrapar la terra.

Passa la primavera i l’estiu. La terra ha donat molt i bon fruit, per un temps queda quieta esperant ser tocada de nou i rebre les pessigolles de les noves llavors.

En Roc i la seva dona Hornbima decideixen descansar uns dies i anar al teatre i gaudir de les moltes distraccions que ofereix la gran ciutat i agafen l'Autobús cap a Noseón.

Al mateix temps en Pau prepara la motxilla amb les seves llibretes, el sac de dormir, una ampolla d’aigua i la seva  estimada guitarra, es calça unes bones botes de muntanya i una bufanda gran de llana, se’n va al tan esperat concert de cantautors que fan a un poble petit a la vora de Fentidesfent.

És hora punta a l’estació d’autobusos, hi ha molta gent, en Pau va badant i mirant els rètols i una mica mes enllà en Roc i la Hornbima caminen de pressa,.... Aah! Quin cop!, han topat amb en Pau, els tres es miren i pensen  uns......“BADOC GANDUL”!....

i l’altre......... “IGNORANTS”

Tots acabaren molt cansats desprès de l’experiència del “descans” i en retornar a casa en Pau davant del finestró i en Roc i la Hornbima al caliu del foc es prenen una infusió ben calentona de Verbena.

                                                Maria Navas i Xicola

                                            

pont

                                                 AMISTAD

                               "Probablement l'únic fruit és estimar".


Una vegada, una vegada, dos veïns vivien amb bonhomia, treballaven junts, es divertien junts,... però, per nicieses i quasi sense saber el motiu es van anar distanciant. A menys es veien més difícil retrobar-se. La distància, la imaginació, fa que les rascades es converteixin en ferides.
Un petit rierol feia de separació de les dues hisendes. Un any va nevar molt i molt i el desglaç va convertir el rierol en riu. La separació es feu més gran, i, amb tot, tots dos pensaven un en l'altre amb animositat. Un d'ells va decidir fer un mur per no veure la casa de l'altre.
De cop, van trucà a la porta:
-Sóc fuster i venia a veure si tenien necessitat dels meus serveis.
=Perfecte, voldria fer un mur, alt, de fusta, que impedís veure la casa del veí.
-Cap problema, sol una condició. Heu de marxar de casa fins que estigui fet. Tota una setmana.
=D'acord.
A la setmana, va veure que en lloc d'un mur havia un magnífic i ample pont de fusta. Va quedar bocabadat!
Quan anava a fer un comentari, va veure el veí que amb cotxe venia pel pont.
-Gràcies per haver fet aquest pont per retrobar-nos i perdona tots els moments que no van ser reeixits!.
Aleshores, va pagar al fuster i li va preguntar:
=On vas?
-Tinc feina, estic apuntat a un màster sobre conflictes mundials.

 

 

 

 
La fusteria

Una vegada en una fusteria van fer una reunió per solucionar les tensions que es donaven entre les diferents eines. El martell ejercía la presidència, però l'assemblea li notificà que tenia que dimitir. ¿El motiu? Feia massa soroll!! Endemés, es pasava tot el temps colpejant. El martell va acceptar la seva culpa i dimití, però demanà que fos expulsat el cargol: deia que calia donar-li moltes voltes perquè fos d'utilitat. També el cargol acceptà la seva culpa, però aleshores demanà que expulsessin el paper esmeril. Els va fer veure que la seva companyia era aspre i sempre tenia pica-baralles amb els altres. El paper esmeril va estar d'acord, a condició que fos expulsat el metro: sempre es passava el temps mesurant als altres segons la seva mida, com si ell fos l'únic perfecte. Tot d'una va entrar el fuster i iniciar el seu treball. Va fer servir el martell, el paper esmeril, el metro, el cargol... i, a la fi, d'una fusta sense qualitat va aconseguir fer un moble noble. Quan el fuster va marxar, el xerrac va pendre la paraula i va dir: Ha quedat demostrat que tots tenim defectes, però el fuster treballa amb les nostres qualitats.

Aquí rau la nostra vàlua i si posem l'accent en els aspectes millors, a voltes no visibles, les reunions esdevindran de nobles.

 

 

 

 

 

 
Judicar

Dos frares van de camí, han de passar un riu i veuen que hi ha una dona que no s'atreveix a passar. Un d'ells decideix agafar la dona, se la posa sobre les espatlles i trevessa el riu. En arribar a l'altra riba la deixa a terra i amb el seu company continuen el camí. Passa una bona estona i arriben al convent, aleshores l'altre frare li diu:

- Hauré de donar part al superior que has agafat una dona-

I, el que l'havia agafat es posa a riure i li diu:

- Germà, jo la vaig agafar i la vaig deixar a l'altre riba, però, tu encara la portes al cap-.

Els anys fan veure que el que és difícil és romandre oberts, sense prejudicis, oblidant i sense judicar.

"No judiqueu, a fi de no ser judicats, perquè amb el mateix judici amb que judiqueu, sereu judicats, i amb la mateixa mesura amb que mesureu, sereu mesurats".